Lloret de Mar

Juliol. Estiu. Xafogor. Humitat. Un sol abrusador, que enlluernava els aparadors de les botigues de souvenirs de Lloret de Mar, no ens va abandonar fins als últims sospirs del capvespre. A les set de la tarda, a l’horitzó, el temut escamot de l’amor –que no pas de la mort- s’hi arrossegava, abatut  per la infructuosa cerca del mite de la noia estrangera. Sí, sí. Érem nosaltres. Uns adolescents de 16 anys afamats com llops de noves experiències i, sobretot, d’amors d’estiu. Al llarg de l’última quinzena vam provar d’apropar-nos al sexe contrari de totes les maneres possibles: a la platja, en pubs musicals, sent simpàtics i agradables amb les mares de les noies més populars del càmping, amb la socorrista de la piscina, amb la recepcionista… però res de res! Les nostres esperances de fer ni que fos un petó a una noia s’esvaïen mica en mica.

Però llavors, l’impensable va succeir.  Érem a una botiga de souvenirs quan, en emprovar-me una samarreta de color taronja llampant, vaig notar el tacte suau i càlid d’una mà sobre la meva. D’una llambregada, i com si es tractés d’una pel·lícula d’Steven Spielberg, vaig veure de cua d’ull com uns cabells rossos i llargs es movien rítmicament, a càmara lenta, com si ballessin un solemne vals. Abans de començar a suar com un desesperat i de tenir aquella sensació tan coneguda d’estar contemplant tanta bellesa que és com si et punxessin el cor, vaig poder fixar-me en què la noia tenia els ulls clars, de color blau turquesa. Un blau d’aquells que apareix com a reclam turísitic de l’aigua de les Seychelles. Un blau místic, profund, misteriós, insondable.

Segons els  meus amics, que s’estaven cargolant de riure en veure que un fil de bava queia de la meva boca entreoberta mentre observava aquella deesa sueca de la bellesa, vaig trigar uns segons en poder pronunciar dues paraules seguides. Recordo, com si haguessin gravat l’escena sense veu, que vam estar parlant d’on érem, què feiem i quants anys teníem. Amb un anglès més típic de Campdevànol que no pas d’Anglaterra, faig poder entendre que la noia em preguntava si voldria que quedéssim per anar a la platja al matí següent. Tenia la sang tan glaçada i estava tan emocionat, que ni tan sols recordo haver pronunciat la paraula “sí”. Finalment, va acomiadar-se de mi amb un petó a la galta, innocent, tendre i càlid, com els fan les princeses sueques de 17 anys.  

Lloret