S’ha de reconèixer que Freaks és una d’aquelles pel·lícules que no deixa indiferent l'espectador. Després de veure-la, m’han assaltar algunes preguntes: Als homes i dones del circ, els uneix l'amor o la por? Al final de la pel·lícula, actuen per solidaritat o simplement per identificació? El Hans és veritablement una víctima o un home que juga a ser una víctima? Diuen que la unió dels homes fa la força; però, en aquest cas, no comporta també la pèrdua de la dignitat del grup, després de la seva abjecta actuació al final de la pel·lícula?
El Hans no em desperta pena, sinó més aviat rebuig, i no pel seu aspecte, sinó per la seva actitud. És cert que ha patit molt al llarg de la seva vida, com segurament també han patit la resta dels seus companys del circ, però té la llibertat de ser ell mateix i no l'aprofita. El gran drama de la pel·lícula neix exactament de la no acceptació de la seva pròpia naturalesa. Vol ser valorat, ni que sigui pels seus diners, per una dona que sap que no podrà estimar-lo mai, una dona maca, d’estatura normal, que respon als convencionalismes d’una bellesa clàssica. El Hans manifesta uns gustos convencionals perquè creu que d'aquesta manera s'apropa més a la gent que ell considera normal.
I a la recerca d'aquesta normalitat és converteix en un home covard i masclista: presumeix de dona “normal” davant dels altres homes “normals” i manifesta a una dona, la Frida, en una escena de la pel·lícula, que no pensa deixar que cap dona el mani.
El Hans no és cap innocent, ens deixem entendrir per la seva aparença de nen que necessita protecció, i s’aprofita d'això per col·locar-se al lloc de víctima, un lloc des del qual li resulta fàcil despertar la set de venjança dels seus companys del circ envers la “dona dolenta”.
De tots els personatges em quedo, sense dubte, amb la Frida. És el paradigma de la bellesa interior. Aquesta dona de veu fràgil i cos infantil és capaç de dir en cada moment el que pensa. Manifesta els seus sentiments al Hans i parla sobre ell a la seva rival amb una sinceritat colpidora. El primer cop que comparteix escena amb ella, la veiem damunt d'un cavall, que per a la seva estatura resulta enorme i amenaçador, sense abaixar la mirada en cap moment. I després del desenllaç fatal, torna al costat del Hans, perquè mai l'ha deixat d'estimar. Manté la seva dignitat com a persona en tot moment, mentre que la del Hans es va perdent a mesura que renuncia a sí mateix.
Per a mi, el final de la pel·lícula representa el triomf de la histèria col·lectiva, de la barbàrie. Els personatges perden la seva individualitat i es converteixen en una massa cruel i abjecta, quan, com a serps arrossegant-se pel fang, arriben fins a la seva víctima per destrossar-la sense pietat. No crec que els uneixi l'amor, sinó la identificació, l'odi acumulat durant anys de marginalitat. I arran d'això un es pregunta, com es gestiona l’odi? Què podem fer amb ell perquè no ens faci mal? Seria un bon contingut d'educació emocional per tractar amb els nostres alumnes, que tantes dificultats tenen per gestionar les seves emocions.
Mar M.
