dissabte, 30 de juliol del 2011

Certament, Freaks, no deixa indiferent

L'aspecte físic dels personatges, potser, ens condiciona a l'hora de valorar la seva conducta; qui és bo, qui dolent?
Caldria valorar l'essència de les seves actituds, deixant de banda aquest condicionant, per tal d'analitzar què els fa actuar com ho fan.
Lletjor, monstruositat interior, ràbia...

Certament, Freaks, no deixa indiferent.

Rmm

dimecres, 27 de juliol del 2011

Sobre la pel·lícula Freaks

S’ha de reconèixer que Freaks és una d’aquelles pel·lícules que no deixa indiferent l'espectador. Després de veure-la, m’han assaltar algunes preguntes: Als homes i dones del circ, els uneix l'amor o la por? Al final de la pel·lícula, actuen per solidaritat o simplement per identificació? El Hans és veritablement una víctima o un home que juga a ser una víctima? Diuen que la unió dels homes fa la força; però, en aquest cas, no comporta també la pèrdua de la dignitat del grup, després de la seva abjecta actuació al final de la pel·lícula?  

El Hans no em desperta pena, sinó més aviat rebuig, i no pel seu aspecte, sinó per la seva actitud. És cert que ha patit molt al llarg de la seva vida, com segurament també han patit la resta dels seus companys del circ, però té la llibertat de ser ell mateix i no l'aprofita. El gran drama de la pel·lícula neix exactament de la no acceptació de la seva pròpia naturalesa. Vol ser valorat, ni que sigui pels seus diners, per una dona que sap que no podrà estimar-lo mai, una dona maca, d’estatura normal, que respon als convencionalismes d’una bellesa clàssica. El Hans manifesta uns gustos convencionals perquè creu que d'aquesta manera s'apropa més a la gent que ell considera normal.

I a la recerca d'aquesta normalitat és converteix en un home covard i masclista: presumeix de dona “normal” davant dels altres homes “normals” i manifesta a una dona, la Frida, en una escena de la pel·lícula, que no pensa deixar que cap dona el mani.  

El Hans no és cap innocent, ens deixem entendrir per la seva aparença de nen que necessita protecció, i s’aprofita d'això per col·locar-se al lloc de víctima, un lloc des del qual li resulta fàcil despertar la set de venjança dels seus companys del circ envers la “dona dolenta”.



De tots els personatges em quedo, sense dubte, amb la Frida. És el paradigma de la bellesa interior. Aquesta dona de veu fràgil i cos infantil és capaç de dir en cada moment el que pensa. Manifesta els seus sentiments al Hans i parla sobre ell a la seva rival amb una sinceritat colpidora. El primer cop que comparteix escena amb ella, la veiem damunt d'un cavall, que per a la seva estatura resulta enorme i amenaçador, sense abaixar la mirada en cap moment. I després del desenllaç fatal, torna al costat del Hans, perquè mai l'ha deixat d'estimar. Manté la seva dignitat com a persona en tot moment, mentre que la del Hans es va perdent a mesura que renuncia a sí mateix.

Per a mi, el final de la pel·lícula representa el triomf de la histèria col·lectiva, de la barbàrie. Els personatges perden la seva individualitat i es converteixen en una massa cruel i abjecta, quan, com a serps arrossegant-se pel fang, arriben fins a la seva víctima per destrossar-la sense pietat. No crec que els uneixi l'amor, sinó la identificació, l'odi acumulat durant anys de marginalitat. I arran d'això un es pregunta, com es gestiona l’odi? Què podem fer amb ell perquè no ens faci mal? Seria un bon contingut d'educació emocional per tractar amb els nostres alumnes, que tantes dificultats tenen per gestionar les seves emocions.

Mar M.





dissabte, 23 de juliol del 2011

Quines ulleres ens posem, quan ensenyem llengua?


Fa ja uns 25 anys J. M. Castellà, G. Bordons i P. Munné van publicar la sèrie Trèvol per a l'ensenyament del català. Va ser un llibre molt innovador que es va fer servir tant a l'ensenyament d'adults com al'aleshores BUP. L'enfocament que s'hi adoptava era clarament comunicatiu, posant sobre la taula que la llengua no es pot estudiar fora dels usos socials. Això era innovador en el seu moment i 25 anys més tard continua sent-ho. Per què? És que no hem avançat gens? És indici, aquest fet, d'un fracàs col·lectiu? Jo crec que la resposta global a aquests interrogants podria ser la següent: ensenyar llengua és una activitat molt complexa que reclama sempre repensar la pròpia pràctica. Aquest text genial de J. M Castellà, publicat a Llengua i ús el 2005 (núm. 33), ens ajudarà a fer aquest tipus de reflexió.

divendres, 22 de juliol del 2011

Emilia Ferreiro, un referent imprescindible per als professors de llengua


Al llarg del curset hem fet referència diversos cops a la professora Emilia Ferreiro i a les seves sàvies aportacions. El setembre passat va fer una visita als responsables del magnífic portal leer.es, del Ministerio de Educación, i aquí en teniu una referència sencera. Animo el lector d'aquest post a explorar els diversos enllaços que hi ha.

dimarts, 19 de juliol del 2011

"Que què en penso, del curset? I a tu què et sembla!!!???"

Aquí teniu, oh anònims i no tan anònim lectors d'aquest humil blog, el resultat de les opinions dels professors que heu assistit al curset. Recordem per a aquells que us heu afegit al blog amb posterioritat que es tracta de les valoracions del curset sobre ensenyament de llengua i literatura impartit la segona setmana de juliol en el marc de l'Escola d'Estiu del Col·legi de Llicenciats.

La llegenda s'ha d'interpretar en termes de "gens o poc" o "força o molt" positiu.



Gràcies!!!

Les TIC a l'aula de llengua i literatura

Al llarg del curset hem fet algunes referències a l'ús de les TIC per ensenyar i aprendre llengua i literatura. Reconec que ha estat un tast minso comparat amb lesexpectatives que alguns de vosaltres teníeu sobre aquest tema. De tota manera hem fet un blog i una wiki i jo espero que no es morin i que es vagin alimentant amb les aportacions de tots, mésenllà de les fronteres temporals (una setmana) d'aquest curset d'estiu del Col·legi de Llicenciats.

I aquesta esperança és al darrera, en certa manera, d'haver tractat de lluny les TIC a l'aula: aquest no era un curset de TIC sinó de llengua i literatura. I jo crec que la regla d'or del professor de llengua interessat en el sentit del seu ofici ha de ser "Posa les TIC al servei de l'ensenyament de llengua i no a l'inrevés". Crec que professors de referència com aquest i aquesta hi estarien d'acord.

En definitiva, i si volem ser conseqüents, és ara que ens toca explorar el blog ("Tot fent bullir l'olla") i la wiki ("Tot fent bullir la wikiolla") elaborats.

Mireu-vos aquesta wiki d'un grup

d'alumnes de 4t!

Ànims!

dilluns, 18 de juliol del 2011

A la recerca dels tresors perduts

Hola, companys,


Tenint en compte alguna de les tasques que vam fer, he pensat que aquesta informació pot ser interessant.

El Museu d'Arqueologia de Catalunya ha programat un seguit d'activitats per commemorar el 30è aniversari de la primera pel·lícula d'Indiana Jones. Us enganxo un resum de les activitats, tot i que podeu informar-vos-en amb més detall aquí.

Projeccions de pel·lícules
  • A la recerca de l’Arca Perduda: dissabte 23 de juliol a les 18.30 h
  • Indiana Jones i el Temple Maleït: dissabte 6 d'agost a les 18.30 h
     
  • Indiana Jones i l’Última Croada: dissabte 20 d'agost a les 18.30 h
  • Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall: dissabte 10 de setembre a les 18.30 h
Abans de la pel·lícula es farà una presentació en la qual es comentaran les anècdotes de la pel·lícula.
Totes les activitats són gratuites

Fins aviat!


Sergi Cercós

divendres, 15 de juliol del 2011

El meu clauer

Va ser en l'any 2002, quan vaig comprar-me un cotxe nou, que la meva germana em va regalar un clauer amb un eriçó. Des d'aleshores sempre el porto a la meva bossa.

Durant aquest temps, moltes coses han canviat i he canviat moltes coses: de bossa, de moneder, de mòbil... però no de clauer.

Aquest eriçó roman avui quasi bé tal i com era; ara una mica més brut i sense una etiqueta amb la seva marca. El cordill que el lliga a l'anella i fa poc va estar a punt de trencar-se, ben cosit, el permet mantenir-se com el clauer que és des de fa nou anys.

A reveure!!!!!

MI PISTOLA DE AGUA





La pistola de agua fue un regalo de mi padre. Una tarde apareció en casa con el arma de juguete y comenzó a dispararla contra mí, mientras me perseguía frenéticamente por todas partes. Era verano y hacía muchísimo calor. Recuerdo el contacto de la piel con el agua como una experiencia incomparable. Recuerdo también haber aprendido inmediatamente a apretar el gatillo con el mismo pícaro apasionamiento de mi padre. Pero, desafortunadamente, también tuvieron un fuerte componente pasional los puñetazos y patadas que me propinó, sólo unos días después, la primera de mis víctimas, después de ser sorprendida por un chorro abundante de agua en la nuca.

“No vuelvas a mojarme nunca más con eso, idiota”, me espetó con una sonrisa burlesca después de la gran paliza. Me dolía todo el cuerpo. Entendí entonces por qué las malas lenguas infantiles llamaban a aquella chica la Mole, pero no podía consentir que hubiera llamado despectivamente eso al regalo de mi padre. Así que me recompuse como pude, haciendo acopio de fuerzas y salí en defensa de la pistola ultrajada. Estiré los brazos hacia delante y aferré las manos al arma, apuntando la cabeza de la Mole.

Shhhhhsssssss, un nuevo chorro de agua se abrió camino en el aire hasta llegar a ella, pero esta vez no a su cogote, sino a su cara, que se contrajo en un gesto hostil.

La Mole enseguida reaccionó: ¡Paf! Después del contacto certero de su puño derecho contra mi ojo izquierdo, me desploqué en el suelo. A mi lado, yacía mi pistola de agua. Me sentía vencida, física y moralmente, pero acompañada.

Hoy miro la pistola, como se miran, con el tiempo, los juguetes de la infancia, con ojos sentimentales. Y me resulta entrañable escuchar su lenguaje susurrante de agua pacífica. Es curioso cómo los años y la experiencia han hecho que pueda observar aquel suceso con otros ojos. Ahora estoy convencida de que aquel día gané aquella pelea justo en el preciso instante en el que pensé que la había perdido.


Una proposta de classificació dels verbs catalans

Podeu completar el que hem estat veient aquests dies sobre l'ús dels verbs llegint aquest article.

"Li molesta, senyor? O bé el molesta?"

Les alternances entre datiu i acusatiu en alguns verbs psicològics en català han estat explorades àmpliament per la lingüística i s'ha arribat a la següent conclusió: si bé per una banda es pot argumentar força clarament en quins moments els parlants fem servir "li molesta" i en quins "el molesta", la normativa (el DIEC) només accepta la segona construcció. Això és greu, perquè s'allunya de la intuïció lingüística (de bona part) dels usuaris de la llengua.

Observeu el capítol de la Joana Rosselló de la GCC (Gramàtica del Català Contemporani)per a una explicació molt interessant (volum, 2, cap. 13, p. 1925). Exploreu també aquest magnífic article de la Teresa Cabré i del Jaume Mateu.

Babelweb

Hola !

Aquest és l'enllaç del que us he parlat avui. Va sorgir de la "didàctica invisible", que s'inspira del món del teatre, i és un concepte de Christian Ollivier.

http://m1.babel-web.eu/

Plouen espais

L'Hospitalet i Pedralbes, Terrassa, Tarragona, L'Hospitalet, Sant Cugat i Vallgorguina, Parets i Granollers, Banyoles, Santa Perpètua de la Moguda, Terrassa, La Seu d'Urgell, Vallgorguina, Barcelona, Palma i Màlaga, Castellbò, Manresa, Xanadú, els EUA, Lloret, Campdevànol, Dòssia, Zaira, Ottàvia, La Garriga, Stromboli, Terra Baixa, els absoluts, els psicològics, la taula de Roald Dahl, el bar i la terrassa, la 208, els lavabos més allunyats, espai cdl, els àmbits, el cel d'"Up", Berlin, el mercat de "Nothing Hill", el tren i el vaixell d’Indiana Jones, la guerra del "Dràcul"a de F.F. Coppola, "Avatar", portes poètiques que s'obren i es tanquen, el calaix de les ulleres, el mòbil multi-spaces que no es perd, el paper de la paraula retrobada, l'esquerda interior de l’anell de l'amistat, el pati de la pistola de la pau, el passeig de la corretja, els bolsos del clauer del temps, les aules d’examen del bolígraf de la bona sort, l’estoig de la Irene, l’Autònoma, Babelweb, el gimnàs dels dictats, les pudors del "Perfum", coordenades CO-CI-CR sota la pluja, l'interllengua, el pis i el càmping de la Cerezo Rosa Rodríguez, "el mar que es menja un somni", el mar de "la Filla", el bloc, l'olla, les constel-lacions gramaticals, el paper en blanc, darrere el teló de "Meteor" i butxaques, waka-wikis, leer.es, optimot, bubok-isop (?) i dropox, camps de sègol o de xeixa...

WW

"El cel damunt la taula"



Ell diu que és la millor pel-lícula que ha vist mai. Ho diu de moltes, això.
De la finestra estant, els testos florits, els arbres alçats, l’aire no se sent i el cel estiuenc que es pon. Gairebé com –ostres, ara fa més de trenta anys!-quan escrivia postals, en castellà, a les amigues d’escola del poble del costat perquè les vacances ens feien tan tan lluny…
De la Siegessaüle, les trapezistes volen, els àngels s’enamoren, els U2 d’abans canten i el cel groguenc esclata damunt la taula. Gairebé com tot just fa un any quan a Berlin fèiem fotos de les branques dels arbres a les basses del Zoologischer Garten, tan tan a prop…
La millor pel-lícula que he vist mai, aquesta.

                                          Foto: http://www.subadictos.net/

WIMA WENDERS


La Venus de Milo ( història d'un bolígraf )

“No ho entenc”, em deia amb una expressió càndida mentre es mossegava el llavi inferior i llepava el bolígraf amb una innocència fingida . I jo, llavors, com un gos amansit i ben ensinistrat, m’asseia al seu costat i li explicava el problema de matemàtiques mentre els meus ulls oscil·laven entre els sinus de la trigonometria i l’escletxa d’un botó descordat de la brusa.

Pels volts de la primavera la situació era insostenible. D’una banda, aquella noia cada cop requeria amb més insistència de les explicacions científiques i passionals d’un pelacanyes com jo; i de l’altra, la intensa xafogor primerenca afavorí que un 33% més de la seva pell bruna (expressat en un marge d’error d’un 2%) quedés al descobert.

Fou llavors quan em vaig decidir. Les lleis elementals de la lògica m’aconsellaven prudència a l’hora d’assetjar els seus llavis juganers amb l’escomesa d’un bes sobrevingut i furtiu, tenint en compte el diàmetre de les espatlles del noi que cada dia venia a recollir-la amb un descapotable blau.

Així és que un dia a l’hora del pati, vaig aprofitar per entrar a la classe d’amagat i, després d’obrir sigil·losament la cremallera del seu estoig, va aparèixer al davant meu; bell, platejat i lluminós com un estel en una nit de lluna nova.

I sí, senyor director, ho reconec: aquest és el motiu pel qual tinc el bolígraf de la Irene, objecte de la meva luxúria secreta.

Però…si li plau, ara vostè i jo farem un pacte de cavallers: si oblida aquest furt sense importància i permet que em quedi aquest bolígraf com a penyora, prometo continuar amb la lluita aferrissada contra el fracàs escolar de la Irene el curs vinent.

Al capdavall, senyor director, faci’s al càrrec que ja Pessoa deia allò de “el binomi de Newton és tan bell com la Venus de Milo”.


dijous, 14 de juliol del 2011

Educació literària, cinema i discussió interpretativa

S'ha reflexionat molt ja sobre les bones pràctiques a l'aula que es deriven de l'ús del cinema per treballar la literatura. Hi ha treballs magnífics que ens poden aportar moltes idees per conjuminar aquest binomi de manera efectiva, com ara aquest o aquest. Ara bé, s'ha treballat poc la capacitat que té el cinema per desvetllar a l'aula discussions interpretatives que ajudin l'alumne a fer més complexa la seva mirada sobre els textos literaris que els fem llegir. El procediment és el següent: contrastar novel·les i pel·lícules que aparentment no tenen res a veure (ni per la història o la trama, ni pels pèrsonatges o els espais, etc.) ens pot posar en la tessitura (si el professor ha fet una bona selecció) d'haver de superar les aparences i veure que en el pla simbòlic hi ha concomitàncies clares.

Ensenyar grama... què?!

"Ensenyar gramàtica"... quin enigma que amaguen aquestes dues paraules! Ens plantegen múltiples interrogants només de pensar-hi, interrogants com ara: Cal ensenyar gramàtica? És útil per dominar la llengua? És útil per dominar especialment l'escriptura? Què és exactament la gramàtica? Què hem d'ensenyar de gramàtica, quan ensenyem gramàtica? Aprendre gramàtica és memoritzar? És manipular dades? És aprendre a reflexionar sobre el sistema? És una tasca fàcil? Difícil? Qui ens ha d'indicar als mestres com ensenyar gramàtica? Hem d'ensenyar gramàtica o hem d'ensenyar a reflexionar sobre el sistema de la llengua?

A la classe hem estat reflexionant sobre aquestes preguntes conjuntament i hem arribat a dues conclusions provisionals, incipients, bàsiques, etc. però d'una gran importància:
(1) Per ensenyar gramàtica hem de fer que els nostres alumnes parlin i escriguin sobre els fenòmens gramaticals.
(2) Per ensenyar gramàtica hem de defugir les mirades monolítiques sobre el sistema ja que els sistemes lingüístics són diversos, canviants, dinàmics i plens de zones que no són ni blanc ni negre.

Més informació aquí i aquí.

L'ensenyament de la composició escrita... com ens hi posem?

Els docents sabem que abordar la composició escrita a l'aula és una tasca d'una gran complexitat. I que això és així, de fet, perquè escriure és una habilitat molt complexa. Efectivament, si ens fixem en el que fem quan escrivim (els professors i les persones que almenys teòricament dominem l'escriptura), ens adonem que realitzem activitats de tota mena, de diferent nivell cognitiu i de diferent abast: planifiquem, escrivim i reescrivim, revisem, fem tot això recrsivament i no pas linealment, atenem el destinatari, l'ortografia, la segmentació paragràfica, la correlació temporal, la subordinació, etc.

A l'aula hem estat explorant els 8 punts cardinals que ens cal tenir en compte quan ensenyem a escriure: la dimensió comunicativa, el procés d'escriure, la motivació, els processos d'aprenentatge, la gramàtica, els materials, el grup-classe i la reflexió del professor abans, durant i després de les  activitats d'ensenyament. 

El bolígraf

Durant anys no hi havia pensat més, en aquell bolígraf. I ara en Xavier, el profe del curs de l'Escola d'Estiu, ens demanava que portéssim un objecte important per a nosaltres per explicar-ne la història.

De seguida em va venir el bolígraf al cap, i vaig adonar-me que feia anys que ni hi havia pensat ni l'havia fet servir.

Me l'havien regalat a l'inici d'un període transcendental de la meva vida. I això el convertia en el més espantós, també, perquè era una època marcada per tres fets d'extrema importància: el COU, el carnet de conduir i la selectivitat.

Val a dir que aleshores, per a mi, l'espècie humana es dividia en dues classes: la dels herois absoluts, que eren els que aprovaven el COU, la selectivitat i l'examen de conduir, i la dels fracassats irremissibles, format pel que suspenien el COU, la selectivitat i l'examen de conduir.

Inicialment, no tenia cap mena de dubte que jo formaria part d'aquests perdedors sense remei. I si eres d'aquests, tot el que havies fet durant els divuit anys anteriors no servia absolutament per a res i en aquest cas era millor que et passés un tren per sobre i bona-nit-i-tapa't-fins-aquí-hem-arribat-què-vols-fer-hi-la-vida-és-així.

El primer examen de la primera avaluació de COU va ser el de català. Tenint en compte que era una matèria en la qual sempre havia tret les pitjors notes, no era esbojarrat pensar que el suspendria i que així s'iniciaria la cadena fatal que s'acabaria -ho sabia- amb el meu cos trinxat sota les rodes d'un tren i la  meva família destrossada. En definitiva, jo acabaria essent només el record patètic i efímer d'un adolescent incapaç.

Però vaig presentar-me a aquell primer examen de COU amb el bolígraf nou. Era pesat i consistent. A causa d'això, el traç de la lletra era ferm, segur, i la cal·ligrafia, a diferència de la que havia produït fins aleshores amb els bolígrafs Bic -desballestada i tremolosa a causa del meu pols desastrós-, quedava arrodonida, amorosida. Escrivint-hi, em sentia segur i, a vista d'ocell, l'aspecte de la plana manuscrita era endreçat i polit. Em fascinava i de vegades dedicava uns segons només a recrear-me en la polidesa d'aquella pàgina.

Vaig aprovar el català.

I el castellà i el francès i l'anglès i la filosofia...

Vaig començar a fer-lo servir també per als apunts de classe, amb resultats espectaculars. M'agradava escriure-hi i passava els apunts de classe a net, els ampliava, copiava entrades de l'enciclopèdia en fulls annexos.

La resta del curs va seguir la mateixa línia ascendent i vaig aprovar el COU amb unes notes que, sense ser brillants, eren notables, que va ser la qualificació final del curs.

Vaig aprovar la selectivitat, també. El bolígraf va ser el meu amic en aquell entorn hostil que anomenaven Universitat Autònoma, fet d'aules immenses, de passadissos laberíntics, d'examinands arraïmats per centenars a les portes d'una aula, de la severitat prussiana dels membres dels tribunals.

Amb el meu bolígraf també vaig completar el triatló intel·lectual i vital d'aquell any inesborrable. Hi vaig fer les rodonetes de les preguntes més absurdes i incomprensibles que he contestat mai: les del test de l'examen de conduir, del qual només m'han quedat algunes paraules ermes flotant a la ment, que no he tornat a fer servir mai més. Si en recordo alguna és per pur divertiment fonètic, per la plasticitat del mot. Obro parèntesi. Recordo que em feia molta gràcia la paraula gálibo, per pura eufonia i perquè em recordava a aquell pollet tan desgraciat anomenat Calimero. Trobava molt tècnic el mot intersección, i un pelet més aclaridor vía interurbana. Vaig haver de fer un esforç per tenir clara la diferència fonamental, indispensable i absolutament essencial, segons l'instructor, entre luces de cruce i luces de carretera... Tanco parèntesi.
També vaig aprovar.

El bolígraf ja formava part de la meva vida, fins al punt que si el perdia momentàniament se m'alterava el pols i quedava moll de suor freda. Només quan el trobava respirava amb tranquil·litat i em sentia a recer.

Ja a l'Olimp acadèmic i vital que tots resumíem amb un terme molt ambigu i molt gros -la Carrera-, el meu bolígraf escrivia quilòmetres de saber. Li canviava la tinta, hi feia exàmens, els aprovava, hi ampliava apunts... L'estri ja començava a tenir marques d'algun cop que m'havia caigut a terra, alguna taqueta de tinta de quan subratllava amb regle, com en aquell examen monstruós de tercer de sintaxi generativa catalana, que és la vegada en la meva vida que he estat més convençut que no aprovaria una assignatura.

L'examen era tan difícil i complicat que es feia en dissabte, perquè el professor no trobava aules per reservar tanta estona. Havíem de portar una làmina DIN-A3 perquè la frase per analitzar era tan llarga que no cabia en un full normal, i ens obligava a fer un arbre tan descomunal que fins i tot usant una làmina A3 l'espai era justet. També vaig examinar-me amb el meu bolígraf pesat. I vaig aprovar.

I ara, aquest estiu de 2011, quan tot allò queda ja tan lluny, tinc la sensació que, inopinadament, ha reaparegut un vell company de viatge que em recorda qui sóc.

ULLERES VELLES

Són les meves ulleres. Han mirat vint anys enrere. Avui les he tretes de dins un calaix, entremig d'adreces antigues, DNI caducats i velles llibretes d'estalvi. Les he tretes de l'estoig, mes les he posades una altra vegada i l'olor de tancat ha envaït la meva mirada: amb un gest d'estranyesa no m'he reconegut al mirall. De pressa, me les he tret, he anat a buscar les actuals i me les he tornat a posar. Un cop la meva imatge ha tornat a l'actualitat, he fet un sospir d'alleujament: he pogut mirar els records guardats dins aquell calaix sense que em fessin mal. 

Tot fent bullir l'olla...: Lloret de Mar

Tot fent bullir l'olla...: Lloret de Mar: "Juliol. Estiu. Xafogor. Humitat. Un sol abrusador, que enlluernava els aparadors de les botigues de souvenirs de Lloret de Mar, no ens va ab..."

Lloret de Mar

Juliol. Estiu. Xafogor. Humitat. Un sol abrusador, que enlluernava els aparadors de les botigues de souvenirs de Lloret de Mar, no ens va abandonar fins als últims sospirs del capvespre. A les set de la tarda, a l’horitzó, el temut escamot de l’amor –que no pas de la mort- s’hi arrossegava, abatut  per la infructuosa cerca del mite de la noia estrangera. Sí, sí. Érem nosaltres. Uns adolescents de 16 anys afamats com llops de noves experiències i, sobretot, d’amors d’estiu. Al llarg de l’última quinzena vam provar d’apropar-nos al sexe contrari de totes les maneres possibles: a la platja, en pubs musicals, sent simpàtics i agradables amb les mares de les noies més populars del càmping, amb la socorrista de la piscina, amb la recepcionista… però res de res! Les nostres esperances de fer ni que fos un petó a una noia s’esvaïen mica en mica.

Però llavors, l’impensable va succeir.  Érem a una botiga de souvenirs quan, en emprovar-me una samarreta de color taronja llampant, vaig notar el tacte suau i càlid d’una mà sobre la meva. D’una llambregada, i com si es tractés d’una pel·lícula d’Steven Spielberg, vaig veure de cua d’ull com uns cabells rossos i llargs es movien rítmicament, a càmara lenta, com si ballessin un solemne vals. Abans de començar a suar com un desesperat i de tenir aquella sensació tan coneguda d’estar contemplant tanta bellesa que és com si et punxessin el cor, vaig poder fixar-me en què la noia tenia els ulls clars, de color blau turquesa. Un blau d’aquells que apareix com a reclam turísitic de l’aigua de les Seychelles. Un blau místic, profund, misteriós, insondable.

Segons els  meus amics, que s’estaven cargolant de riure en veure que un fil de bava queia de la meva boca entreoberta mentre observava aquella deesa sueca de la bellesa, vaig trigar uns segons en poder pronunciar dues paraules seguides. Recordo, com si haguessin gravat l’escena sense veu, que vam estar parlant d’on érem, què feiem i quants anys teníem. Amb un anglès més típic de Campdevànol que no pas d’Anglaterra, faig poder entendre que la noia em preguntava si voldria que quedéssim per anar a la platja al matí següent. Tenia la sang tan glaçada i estava tan emocionat, que ni tan sols recordo haver pronunciat la paraula “sí”. Finalment, va acomiadar-se de mi amb un petó a la galta, innocent, tendre i càlid, com els fan les princeses sueques de 17 anys.  

Lloret 

dimecres, 13 de juliol del 2011

Inspirant-nos en Roald Dahl

Una de les activitats que hem explorat ha estat indagar els contorns de l'objecte, però no els físics sinó els sentimentals: què representen per a nosaltres petits objectes que ens acompanyen en la nostra vida quotidiana?, en el record?, en l'absència?... En homenatge al mestre Dahl.

Benvinguts al blog de profes bojos per la llengua i la lite...

Hola, companys i companyes anònims lectors de la blogosfera,
aquesta entrada inaugura el que probablement serà un efímer blog dedicat a la llengua i la literatura de profes que en ple juliol ens reunim TOT FENT BULLIR L'OLLA per divagar, explorar, investigar, contrastar, rumiar, discutir... aspectes relacionats amb la difícil tasca d'ensenyar llengua i literatura. Benvinguts!