Durant anys no hi havia pensat més, en aquell bolígraf. I ara en Xavier, el profe del curs de l'Escola d'Estiu, ens demanava que portéssim un objecte important per a nosaltres per explicar-ne la història.
De seguida em va venir el bolígraf al cap, i vaig adonar-me que feia anys que ni hi havia pensat ni l'havia fet servir.
Me l'havien regalat a l'inici d'un període transcendental de la meva vida. I això el convertia en el més espantós, també, perquè era una època marcada per tres fets d'extrema importància: el COU, el carnet de conduir i la selectivitat.
Val a dir que aleshores, per a mi, l'espècie humana es dividia en dues classes: la dels herois absoluts, que eren els que aprovaven el COU, la selectivitat i l'examen de conduir, i la dels fracassats irremissibles, format pel que suspenien el COU, la selectivitat i l'examen de conduir.
Inicialment, no tenia cap mena de dubte que jo formaria part d'aquests perdedors sense remei. I si eres d'aquests, tot el que havies fet durant els divuit anys anteriors no servia absolutament per a res i en aquest cas era millor que et passés un tren per sobre i bona-nit-i-tapa't-fins-aquí-hem-arribat-què-vols-fer-hi-la-vida-és-així.
El primer examen de la primera avaluació de COU va ser el de català. Tenint en compte que era una matèria en la qual sempre havia tret les pitjors notes, no era esbojarrat pensar que el suspendria i que així s'iniciaria la cadena fatal que s'acabaria -ho sabia- amb el meu cos trinxat sota les rodes d'un tren i la meva família destrossada. En definitiva, jo acabaria essent només el record patètic i efímer d'un adolescent incapaç.
Però vaig presentar-me a aquell primer examen de COU amb el bolígraf nou. Era pesat i consistent. A causa d'això, el traç de la lletra era ferm, segur, i la cal·ligrafia, a diferència de la que havia produït fins aleshores amb els bolígrafs Bic -desballestada i tremolosa a causa del meu pols desastrós-, quedava arrodonida, amorosida. Escrivint-hi, em sentia segur i, a vista d'ocell, l'aspecte de la plana manuscrita era endreçat i polit. Em fascinava i de vegades dedicava uns segons només a recrear-me en la polidesa d'aquella pàgina.
Vaig aprovar el català.
I el castellà i el francès i l'anglès i la filosofia...
Vaig començar a fer-lo servir també per als apunts de classe, amb resultats espectaculars. M'agradava escriure-hi i passava els apunts de classe a net, els ampliava, copiava entrades de l'enciclopèdia en fulls annexos.
La resta del curs va seguir la mateixa línia ascendent i vaig aprovar el COU amb unes notes que, sense ser brillants, eren notables, que va ser la qualificació final del curs.
Vaig aprovar la selectivitat, també. El bolígraf va ser el meu amic en aquell entorn hostil que anomenaven Universitat Autònoma, fet d'aules immenses, de passadissos laberíntics, d'examinands arraïmats per centenars a les portes d'una aula, de la severitat prussiana dels membres dels tribunals.
Amb el meu bolígraf també vaig completar el triatló intel·lectual i vital d'aquell any inesborrable. Hi vaig fer les rodonetes de les preguntes més absurdes i incomprensibles que he contestat mai: les del test de l'examen de conduir, del qual només m'han quedat algunes paraules ermes flotant a la ment, que no he tornat a fer servir mai més. Si en recordo alguna és per pur divertiment fonètic, per la plasticitat del mot. Obro parèntesi. Recordo que em feia molta gràcia la paraula
gálibo, per pura eufonia
i perquè em recordava a aquell pollet tan desgraciat anomenat Calimero
. Trobava molt tècnic el mot
intersección, i un pelet més aclaridor
vía interurbana. Vaig haver de fer un esforç per tenir clara la diferència fonamental, indispensable i absolutament essencial, segons l'instructor, entre
luces de cruce i
luces de carretera... Tanco parèntesi.
També vaig aprovar.
El bolígraf ja formava part de la meva vida, fins al punt que si el perdia momentàniament se m'alterava el pols i quedava moll de suor freda. Només quan el trobava respirava amb tranquil·litat i em sentia a recer.
Ja a l'Olimp acadèmic i vital que tots resumíem amb un terme molt ambigu i molt gros -la Carrera-, el meu bolígraf escrivia quilòmetres de saber. Li canviava la tinta, hi feia exàmens, els aprovava, hi ampliava apunts... L'estri ja començava a tenir marques d'algun cop que m'havia caigut a terra, alguna taqueta de tinta de quan subratllava amb regle, com en aquell examen monstruós de tercer de sintaxi generativa catalana, que és la vegada en la meva vida que he estat més convençut que no aprovaria una assignatura.
L'examen era tan difícil i complicat que es feia en dissabte, perquè el professor no trobava aules per reservar tanta estona. Havíem de portar una làmina DIN-A3 perquè la frase per analitzar era tan llarga que no cabia en un full normal, i ens obligava a fer un arbre tan descomunal que fins i tot usant una làmina A3 l'espai era justet. També vaig examinar-me amb el meu bolígraf pesat. I vaig aprovar.
I ara, aquest estiu de 2011, quan tot allò queda ja tan lluny, tinc la sensació que, inopinadament, ha reaparegut un vell company de viatge que em recorda qui sóc.
