“No ho entenc”, em deia amb una expressió càndida mentre es mossegava el llavi inferior i llepava el bolígraf amb una innocència fingida . I jo, llavors, com un gos amansit i ben ensinistrat, m’asseia al seu costat i li explicava el problema de matemàtiques mentre els meus ulls oscil·laven entre els sinus de la trigonometria i l’escletxa d’un botó descordat de la brusa.
Pels volts de la primavera la situació era insostenible. D’una banda, aquella noia cada cop requeria amb més insistència de les explicacions científiques i passionals d’un pelacanyes com jo; i de l’altra, la intensa xafogor primerenca afavorí que un 33% més de la seva pell bruna (expressat en un marge d’error d’un 2%) quedés al descobert.
Fou llavors quan em vaig decidir. Les lleis elementals de la lògica m’aconsellaven prudència a l’hora d’assetjar els seus llavis juganers amb l’escomesa d’un bes sobrevingut i furtiu, tenint en compte el diàmetre de les espatlles del noi que cada dia venia a recollir-la amb un descapotable blau.
Així és que un dia a l’hora del pati, vaig aprofitar per entrar a la classe d’amagat i, després d’obrir sigil·losament la cremallera del seu estoig, va aparèixer al davant meu; bell, platejat i lluminós com un estel en una nit de lluna nova.
I sí, senyor director, ho reconec: aquest és el motiu pel qual tinc el bolígraf de la Irene, objecte de la meva luxúria secreta.
Però…si li plau, ara vostè i jo farem un pacte de cavallers: si oblida aquest furt sense importància i permet que em quedi aquest bolígraf com a penyora, prometo continuar amb la lluita aferrissada contra el fracàs escolar de la Irene el curs vinent.
Al capdavall, senyor director, faci’s al càrrec que ja Pessoa deia allò de “el binomi de Newton és tan bell com la Venus de Milo”.
La lluita contra el fracàs escolar seria tota una altra cosa amb binomis de "tutoria entre iguals" i alguna variable més apassionada que les altres... Binomis com el del teu cavaller i la seva Irene, genial llegir-lo de nou !!!
ResponElimina