Són les meves ulleres. Han mirat vint anys enrere. Avui les he tretes de dins un calaix, entremig d'adreces antigues, DNI caducats i velles llibretes d'estalvi. Les he tretes de l'estoig, mes les he posades una altra vegada i l'olor de tancat ha envaït la meva mirada: amb un gest d'estranyesa no m'he reconegut al mirall. De pressa, me les he tret, he anat a buscar les actuals i me les he tornat a posar. Un cop la meva imatge ha tornat a l'actualitat, he fet un sospir d'alleujament: he pogut mirar els records guardats dins aquell calaix sense que em fessin mal.
Què ho deu fer que ens veiem tan estranys amb les ulleres velles ? El teu text, Josep M., just amb una mirada, breu però ben intensa, ens hi fa pensar: m'ha agradat llegir-lo!!!
ResponElimina