Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris biografia d'un objecte. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris biografia d'un objecte. Mostrar tots els missatges

divendres, 15 de juliol del 2011

El meu clauer

Va ser en l'any 2002, quan vaig comprar-me un cotxe nou, que la meva germana em va regalar un clauer amb un eriçó. Des d'aleshores sempre el porto a la meva bossa.

Durant aquest temps, moltes coses han canviat i he canviat moltes coses: de bossa, de moneder, de mòbil... però no de clauer.

Aquest eriçó roman avui quasi bé tal i com era; ara una mica més brut i sense una etiqueta amb la seva marca. El cordill que el lliga a l'anella i fa poc va estar a punt de trencar-se, ben cosit, el permet mantenir-se com el clauer que és des de fa nou anys.

MI PISTOLA DE AGUA





La pistola de agua fue un regalo de mi padre. Una tarde apareció en casa con el arma de juguete y comenzó a dispararla contra mí, mientras me perseguía frenéticamente por todas partes. Era verano y hacía muchísimo calor. Recuerdo el contacto de la piel con el agua como una experiencia incomparable. Recuerdo también haber aprendido inmediatamente a apretar el gatillo con el mismo pícaro apasionamiento de mi padre. Pero, desafortunadamente, también tuvieron un fuerte componente pasional los puñetazos y patadas que me propinó, sólo unos días después, la primera de mis víctimas, después de ser sorprendida por un chorro abundante de agua en la nuca.

“No vuelvas a mojarme nunca más con eso, idiota”, me espetó con una sonrisa burlesca después de la gran paliza. Me dolía todo el cuerpo. Entendí entonces por qué las malas lenguas infantiles llamaban a aquella chica la Mole, pero no podía consentir que hubiera llamado despectivamente eso al regalo de mi padre. Así que me recompuse como pude, haciendo acopio de fuerzas y salí en defensa de la pistola ultrajada. Estiré los brazos hacia delante y aferré las manos al arma, apuntando la cabeza de la Mole.

Shhhhhsssssss, un nuevo chorro de agua se abrió camino en el aire hasta llegar a ella, pero esta vez no a su cogote, sino a su cara, que se contrajo en un gesto hostil.

La Mole enseguida reaccionó: ¡Paf! Después del contacto certero de su puño derecho contra mi ojo izquierdo, me desploqué en el suelo. A mi lado, yacía mi pistola de agua. Me sentía vencida, física y moralmente, pero acompañada.

Hoy miro la pistola, como se miran, con el tiempo, los juguetes de la infancia, con ojos sentimentales. Y me resulta entrañable escuchar su lenguaje susurrante de agua pacífica. Es curioso cómo los años y la experiencia han hecho que pueda observar aquel suceso con otros ojos. Ahora estoy convencida de que aquel día gané aquella pelea justo en el preciso instante en el que pensé que la había perdido.


dijous, 14 de juliol del 2011

Lloret de Mar

Juliol. Estiu. Xafogor. Humitat. Un sol abrusador, que enlluernava els aparadors de les botigues de souvenirs de Lloret de Mar, no ens va abandonar fins als últims sospirs del capvespre. A les set de la tarda, a l’horitzó, el temut escamot de l’amor –que no pas de la mort- s’hi arrossegava, abatut  per la infructuosa cerca del mite de la noia estrangera. Sí, sí. Érem nosaltres. Uns adolescents de 16 anys afamats com llops de noves experiències i, sobretot, d’amors d’estiu. Al llarg de l’última quinzena vam provar d’apropar-nos al sexe contrari de totes les maneres possibles: a la platja, en pubs musicals, sent simpàtics i agradables amb les mares de les noies més populars del càmping, amb la socorrista de la piscina, amb la recepcionista… però res de res! Les nostres esperances de fer ni que fos un petó a una noia s’esvaïen mica en mica.

Però llavors, l’impensable va succeir.  Érem a una botiga de souvenirs quan, en emprovar-me una samarreta de color taronja llampant, vaig notar el tacte suau i càlid d’una mà sobre la meva. D’una llambregada, i com si es tractés d’una pel·lícula d’Steven Spielberg, vaig veure de cua d’ull com uns cabells rossos i llargs es movien rítmicament, a càmara lenta, com si ballessin un solemne vals. Abans de començar a suar com un desesperat i de tenir aquella sensació tan coneguda d’estar contemplant tanta bellesa que és com si et punxessin el cor, vaig poder fixar-me en què la noia tenia els ulls clars, de color blau turquesa. Un blau d’aquells que apareix com a reclam turísitic de l’aigua de les Seychelles. Un blau místic, profund, misteriós, insondable.

Segons els  meus amics, que s’estaven cargolant de riure en veure que un fil de bava queia de la meva boca entreoberta mentre observava aquella deesa sueca de la bellesa, vaig trigar uns segons en poder pronunciar dues paraules seguides. Recordo, com si haguessin gravat l’escena sense veu, que vam estar parlant d’on érem, què feiem i quants anys teníem. Amb un anglès més típic de Campdevànol que no pas d’Anglaterra, faig poder entendre que la noia em preguntava si voldria que quedéssim per anar a la platja al matí següent. Tenia la sang tan glaçada i estava tan emocionat, que ni tan sols recordo haver pronunciat la paraula “sí”. Finalment, va acomiadar-se de mi amb un petó a la galta, innocent, tendre i càlid, com els fan les princeses sueques de 17 anys.  

Lloret 

dimecres, 13 de juliol del 2011

Inspirant-nos en Roald Dahl

Una de les activitats que hem explorat ha estat indagar els contorns de l'objecte, però no els físics sinó els sentimentals: què representen per a nosaltres petits objectes que ens acompanyen en la nostra vida quotidiana?, en el record?, en l'absència?... En homenatge al mestre Dahl.